Esta crítica nos gustó mucho, porque venía firmada por Andreu Sotorra, un clásico de la crítica barcelonesa (también está en catalán, pero ya sabéis, traductor de Google, si hiciera falta)

«Más allá del puente», de David Botello. Intèrprets: Marta Torné i Àlex Brendemülh. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari: Núria Segovia. Il·luminació: Luis Martí. Direcció de Roger Gual. Producció de Zoopa. Teatre Borràs, Barcelona, 5 març 2010.

Els ponts són sempre un element romàntic que ha inspirat multitud d’obres de tota mena: literatura, cinema, teatre… i televisió. Van molt bé per tirar-s’hi daltabaix i pataxof!, a l’aigua. Però diria que aquest pont de l’obra teatral que protagonitzen Marta Torné i Àlex Brendemülh al Teatre Borràs és més aviat simbòlic, tan simbòlic que pot arribar a significar només el pas entre una vida i l’altra, entre un passat i un futur.
Precisament, per constatar l’atractiu dels ponts, existeix amb el mateix títol, sí, ‘Más allá del puente‘, una telenovel·la mexicana recent de notable popularitat (Google dixit!). En aquest cas, els productors de l’espectacle teatral es basen en uns relats de David Botello, guionista de diversos programes televisius, gairebé debutant en el gènere de la dramatúrgia teatral, de la mateixa manera que també ho és l’actriu Marta Torné, que provinent del periodisme i de la televisió magazine es va posar en el paper de María, de la sèrie ‘El internado’, un personatge de passat tràgic que lliga també amb la referència més recent de l’actor Àlex Brendemülh, aquest procedent del teatre i transferit al cinema, conegut en els últims mesos pel seu premiat paper a ‘Les dues vides d’Andrés Rabadán’, el noi de la ballesta que, nascut a Premià de Mar, va commocionar el Maresme quan va matar el seu pare.
Dic tot això perquè la presència de dos intèrprets amb unes referències tan clares de ficció tràgica condiciona, i ells ho deuen saber, la seva aposta teatral. Molts espectadors es poden imaginar que tant ella com ell posaran sobre l’escenari una mena de thriller psicològic. I bé, alguna cosa hi ha d’això, però l’estructura del muntatge i el guió fa que aviat es perdi de vista que darrere —o més enllà— del pont hi ha un parell de drames personals i de seguida s’entri en l’ànima i la psicologia de dos personatges que es troben al llindar de l’abisme per dues foteses contemporànies: ella perquè no suporta el seu físic i no veu cap futur sinó la reencarnació en una model, i ell perquè acaba de sortir d’una separació sentimental sense que se’n senti del tot culpable.
La clau de l’obra és que les escenes tenen diferents plans i registres. A vegades en unes converses per telèfon, a vegades amb unes projeccions en pantalla gegant a primer pla dels dos rostres, a vegades asseguts en dues cadires de braços explicant als espectadors — de fet, convertits en eventuals psicòlegs— les seves peripècies, neures, psicosis i manies personals.
El registre escènic canvia quan els dos personatges passen de la primera trobada casual a la barana del pont —amb la intenció de llançar-s’hi cadascú pel seu cantó— fins a la relació feble com un paper de fumar que mantenen com a parella i els alts i baixos que aquesta relació comporta.
No és una obra senzilla de portar a terme. Molt ben travada per l’autor, la mà del director, Roger Gual, hi ha hagut de fer bona feina per anar lligant caps i aconseguir que els espectadors evolucionin al ritme que ho fan també els personatges. Monòlegs breus i tallants. Ara l’un, ara l’altre, fan que es configuri allò que, en unes altres condicions, seria un diàleg.
Àlex Brendemülh (Ell) és un personatge que no té pressa, acaba de pintar un quadre que el té obsessionat, que simplement deixa passar el temps, que se sent alleujat amb la companyia que ha guanyat. Marta Torné (Ella) és l’altra cara de la moneda: activa, intrigant, plena de suspicàcia, amb petits rebrots de gelosia, expectant per no fracassar una altra vegada amb la parella, procliva al trencament, domant sempre les regnes de l’acció.
A vegades, fa la impressió que el director Roger Gual hagi fet un assaig del que després podria ser un rodatge —d’allò que en diríem pel·lícula d’autor, esclar— i alguna cosa hi ha en les pauses amb una imposant banda sonora musical i les imatges dels dos personatges que intercalen l’acció escènica.
El resultat és una obra molt juvenil, ben entès el terme en el que hi passa, no pas com s’explica, que sí que parteix de la maduresa i de les experiències que es poden atribuir a una generació molt de principi de segle XXI que es troba en la cruïlla de la incertesa social i la de decidir cap on vol anar, sempre amb el dilema de l’amor que si no mata del tot, sí que fereix.
Si Àlex Brendemülh ratifica aquí el seu registre actoral que respira naturalitat pels quatre costats, Marta Torné s’apunta un debut escènic que ja voldrien moltes actrius de la seva generació que han passat abans per escoles de teatre. Demostra unes qualitats innates, també d’una notable flexibilitat, amb un discurs clar i espontani a la vegada, però sempre molt respectuosa amb el paper del personatge que interpreta, deixant de banda allò que podria ser només una passarel·la —un pont, vaja— en la seva trajectòria de la realitat i l’entreteniment a la ficció televisiva i teatral.
Si la petita pantalla demana gràcia, geni i figura, la gran pantalla o, en aquest cas, el gran escenari, exigeix ofici, modèstia i ductilitat, tres virtuts que es perfilen força en aquesta primera posada en escena seva, cosa que fa que el seu company d’aventura teatral, ho tingui també més planer per deixar-se anar en un paper que en segons quins moments provoca volgudament el somriure, ni que a vegades sigui un somriure amarg per la realitat que amaga darrere.
Els dos i la companyia de ‘Más allá del puente‘ es mereixen fer el ple, no només per la joventut i el temps que tenen per davant, sinó perquè prenen posició emprenedora decididament, sense fer de joves ploramiques ni esperant que les coses els caiguin regalades del cel, en un moment delicat tant per a la supervivència del teatre com per a la del cinema.