Àlex Brendemühl. Canvi de xip

Esta es una entrevista que le hicieron a Alex en la revista TeatreBCN, firmada por Alicia Rodríguez. Está en catalán. Aquella semana semana fuimos portada de la revista, que se distribuye gratuitamente en todos los teatros de Barcelona.

Pocs actors sintetitzen tantes qualitats indispensables en aquesta professió: empatia amb els seus personatges, predilecció pels papers complexos i bon ull a l’hora de triar directors amb els quals treballar. L’Àlex Brendemühl és un exemple de compromís amb la feina i amb el seu públic. N’és una mostra l’estrena al Teatre Borràs de Más allá del puente, una comèdia dramàtica dirigida per Roger Gual en què ell i Marta Torné són dos personatges que es troben en una situació crucial de la seva vida.

Una història sobre un home i una dona que busquen el seu lloc al món marca el retorn d’Àlex Brendemühl als escenaris.
El teu personatge està explorant uns límits vitals. Va ser això el que et va seduir del paper?
El personatge està passant per un moment difícil, però aquest fet no es tracta des d’un punt de vista dramàtic. Em va agradar perquè és un personatge una mica desastrós, un perdedor que, alhora, té la vocació de trobar algú. Tots dos són personatges que estan molt sols i, com dius tu, en el límit, però que necessiten aferrar-se a alguna cosa o a algú.

Más allá del puente té dosis de tragèdia i de comèdia. Això en fa una obra que, com diria Woody Allen, l’apropa més a la vida mateixa?

Sí, m’agrada molt aquest lloc on es troben la tragèdia i la comèdia. Segons el to que li donis al personatge pot provocar en l’espectador el sentiment dramàtic o portar-lo cap al riure.

Les diferències psicològiques entre homes i dones centren gran part d’aquest muntatge. Per què creus que continua sent un tema recurrent al teatre i al cinema?
Suposo que és el pa de cada dia, no en tenim mai prou, sempre ens trobem amb noves maneres d’enfocar les relacions de parella. En aquest cas potser hi ha una perspectiva diferent: ella les afronta d’una forma aparentment més freda i ell s’hi llança de cap i potser s’hi arrisca més, de manera que és interessant perquè tot està capgirat en l’obra. Tot i així crec que l’amor, les emocions, els desenganys i els conflictes sempre donen molt de joc.

Precisament, el joc verbal a l’amor i desamor és sempre decisiu. El més complicat deu ser desenvolupar aquest diàleg.
Sí, a més és difícil trobar el to quan fas comèdia sense tirar de xavacaneria i d’acudits fàcils, és difícil trobar el to just. Tinc la sort de treballar amb un director que ha estat molt generós amb nosaltres perquè ens acomodéssim a la nostra sensibilitat i manera de pensar i és un avantatge.

També t’interessava fer un paper on et mostressis més vulnerable. Diguem que no és el tipus de paper que et solen donar.
Jo he fet d’altres feines d’aquest tipus, però les més sonades que he fet al cinema darrerament són personatges turmentats o que pateixen una malaltia mental. Aquest, en canvi, és un tipus normal que pateix les seves misèries, que en el fons només vol ser estimat i poder compartir, trobar a algú amb qui formar una família. Té visions molt bàsiques i això el fa molt proper.

Costa desprendre’s d’una imatge, d’un possible encasellament?
Sí, sempre costa. Penso que la meva progressió ha estat a vegades lenta, però no he tingut mai la sensació de quedar-me estancat. De vegades vols que les coses vagin més ràpid, tenir papers interessants i propostes noves, i no sempre és així. Però també és veritat que d’altres vegades he rebutjat projectes amb els quals no m’identificava, ni amb la proposta ni amb la gent amb qui havia de treballar. Veus que la teva intuïció et funciona i això et reafirma que s’han de prendre decisions que potser no són del tot coherents i seguir el teu estil.

Tu has comentat alguna vegada que no t’agradava com encasellen els futurs actors a l’hora de formar-los.
Quan tens 17 o 18 anys estàs creixent com a persona, i les escoles creen inseguretats en una persona que s’està formant. No parlo de l’Institut del Teatre en concret, però hi ha escoles que censuren i creen filtres sobre qui està preparat i qui no. I això es demostra treballant, ser un bon alumne no sempre significa ser un bon actor. Per sort o per desgràcia, d’actor en pot fer qualsevol, tots actuem en situacions quotidianes de la vida. Però fer-ho bé, això ja és una altra cosa, és aquí on entra la tècnica i la capacitat de recrear realitats. És el gran misteri, saber repetir cada nit aquella emoció, reviure aquella experiència i tornar a arribar a estar al cent per cent amb aquestes emocions.

M’AGRADA EL MEU PERSONATGE A ‘MÁS ALLÁ DEL PUENTE’ PERQUÈ ÉS UNA MICA DESASTRÓS

En el món del teatre actual tan important és ser bon actor com bon representant d’un mateix. Hi estàs d’acord?
Sí, la teva personalitat fora de l’escenari et permet mantenir-te. Si ets conflictiu has de ser molt brillant perquè et tornin a triar. Un vol compartir la seva estona de feina amb qui respon i no toca els nassos. En la nostra professió s’han fomentat molt els comportaments estrafolaris i capritxosos dels actors, però només som uns treballadors més de l’espectacle. Per tant, hem de mostrar respecte pels altres.

Dius que has rebutjat papers que no et feien el pes tot i tenir problemes econòmics. Això no passa sovint en el món artístic actual.
No ho sé, penso que també forma part del que dèiem, hi ha qüestions pràctiques i negociacions amb la realitat que no t’ensenyen a les escoles, la teva vinculació amb les feines i ser coherent amb el que tu vols fer. Jo ara mateix no faria telesèries, per molts diners que hi guanyés, per comprar-me una cinquena residència.

A més de Más allá del puente, què estrenaràs properament?
Està a punt d’estrenar-se al cinema Rabia, de Sebastián Cordero. I abans de l’estiu s’estrenarà Herois, de Pau Freixa, on he tingut l’oportunitat de fer un personatge amb un to més còmic, una cosa molt diferent.

Creus que hem guanyat en educació teatral en aquest país?
Penso que es fa bon teatre aquí i tenim un públic molt curiós, exigent i agraït alhora. El teatre a Catalunya té molt bona salut i tant de bo el cinema arribi a aquest grau.

entre amics
Com l’Àlex reconeix, treballar amb amics com Roger Gual i Santi Millan [membre de la productora Zoopa, que ja li va proposar fa temps protagonitzar aquesta obra amb una altra actriu] sempre ajuda, fins i tot si et proposen un personatge que no t’hi veus. Un amic pot treure de tu coses que ni tu mateix trauries. Al Roger el conec de fa molt, prossegueix, i d’ell en destacaria primer que té molta tranquil•litat i sang freda, sap el que vol i també té molta sensibilitat per escoltar l’actor, veure què li passa, saber per quin procés està passant i com conduir la gent. Pel que fa a Marta Torné, amb qui Brendemühl treballa per primer cop, l’actor diu: quan no coneixes el company pot ser un viatge bastant dolorós, una capsa de sorpreses. Però en aquest cas la sorpresa ha estat molt agradable, la Marta és molt generosa treballant, té molta capacitat, intuïció i frescor i això és bàsic. No té tampoc vicis d’actor i treballa de veritat i això et toca, és molt bo.

Alicía Rodriguez

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s